Colonialisme patriarcal de butxaca i tecnopolítiques del que és possible

La majoria de les nostres transaccions diàries es fan mitjançant dispositius que, com que actuen i es mantenen en el terreny de la quotidianitat i la mundanitat, s’assimilen a entitats neutrals i innòcues. Per aquesta raó és absolutament necessari remarcar que la matriu patriarcocolonial es manté activa en cadascun dels artefactes tecnològics, tècniques, protocols i infraestructures que fan que la vida quotidiana passi d’una determinada manera. El 2017 es va confirmar per primera vegada que els dispositius electrònics eren la indústria més contaminant, per sobre de les indústries de la carn i de l’aviació. El telèfon mòbil és un dels objectes més sofisticats i complexos del planeta: l’iPhxne conté prop d’un terç de tots els elements de la taula periòdica: el configuren uns deu mil components diferents de més de set-cents territoris diversos i són units per tres-cents parells de mans diferents. A això cal sumar-hi un nociu processat físic i quí-mic de materials minerals i plàstics, i la densa i altament contaminant xarxa de desplaçaments marítims de la qual en depèn la comercialització. El cost psicosocial i mediambiental generat per aquest règim de producció del turbocapital hipercomputacional s’externalitza en les persones i, a banda, perpetua el sistema heteropatriarcal i d’explotació Nord-Sud, amb la reproducció sistemàtica d’extraccions, exclusions, perjudicis, cànons, hegemonies i dominacions.

Els llegats de les tecnociències modernes, inherents als dispositius, són altament universalitzants, homogeneïtzants, solucionistes i tòxics. Des de les microoperacions de lectoescriptura intervingudes pels estàndards de l’editor de text fins a la dependència d’una idea autoritària d’internet, la quotidianitat passa d’una determinada manera, i certament no d’una altra. Però, de la mateixa manera que la llengua no s’acomoda al llenguatge pla i rígid de les acadèmies, l’ús de les tecnologies més quotidianes hauria de tenir la capacitat de desestabilitzar els llegats tecnocolonials, sense caure ni en la culpa individualitzant ni en el victimisme immobilitzant que es despenja de la «usuarització» rampant. ¿Quines imaginacions tècniques necessitaran els espais culturals, artístics i educatius per treballar amb les seves eines de manera vernacular, balbucejant, inventiva i transformadora? 

En un sentit pedagògic no es tracta tant de rebutjar la tecnologia que portem a la butxaca, sinó més aviat d’entendre d’on ve i per què és i funciona com ho fa. I, així, començar a discernir, dissenyar i reclamar en col·lectiu altres possibilitats per a aquestes tècniques tan comunes com complexes. Aquesta atenció pot tenir lloc en el pla de la conceptualització, el disseny, la producció, la comercialització, l’ús i la fi de cicle del software i del hardware; i també en els punts en què els dos interactuen i s’afecten. És en aquestes inter-accions on es limita l’espectre dels possibles i es trien quines subjectivitats, quines sensibilitats, quines col-lectivitats i quins ecosistemes es fomenten i quins continuen sotmesos a la reproducció de l’extermini. 

Obrir-los i desobeir els termes i les condicions de l’obcecació dels dispositius és una poderosa assumpció de la matèria i la semiòtica, un inici per poder-los qüestionar i establir les bases per a un desplaçament de les formes culturals/tecnocientífiques més probables (que perpetuen aquesta matriu colonial) cap a l’obertura anticolonial dels possibles. Aquesta obertura dels possibles és una (altra) urgència social i política en el nostre present neoliberal ecocida, racista, feminicida, classista, especista i capacitista, per mencionar només alguns dels problemes de l’anomenada cultura de la innovació totalitària.

 

Joana moll i Jara Rocha, 

#MACBAeducació 2020

 

+ txts -> https://www.macba.cat/edu/quadern-educatiu-cat.pdf