Nepantlas #03: Infrastructures for World-building

Nepantlas #03 »So-called Plants: Items from the Possible Bodies Inventory«
Possible Bodies (Femke Snelting and Jara Rocha)

Curated by Daphne Dragona
October 1, 2020, 2–3:30 pm (CEST)

How do »so-called plants« exist with and through technologies, infrastructures, and techniques of 3D? Weaving between technological writing, fiction, and theory, Possible Bodies contributes to Nepantlas with a persistent affirmation of the possibility for radical trans*feminist experimentation with volumetric presences in hypercomputational regimes. We write »plant,« or »so-called plants« to signal the political fiction of treating »plants« as individual entities, as species, and as a kingdom. Possible Bodies wants to problematize these normalized figure-background divides in favor of a multiplicity of potential dysphorias.

Thinking along the agency of cultural artifacts that capture and co-compose so-called bodies, Possible Bodies has by now inventoried more than one hundred items. For this event, they bring together manuals, mathematical concepts, art-projects, and micro-CT images to wonder about the vividness of so-called plants in the context of software tools for botanical data processing, 3D-visualization of plantations and computational vegetation and cracks and porous membranes in-between the vegetal and other forms of existence.

Cracks can be seen as void and sterile spaces in between known entities, but they can also be taken as wide open, inhabitable bridges; interporous places to be in relation (non-neutral and also not innocent at all): connecting and fertile surfaces that provide with the blurring travel form one isolated unit of life onto another, in specific ways. Rooting for the possibilities of nature-cultural topologies seems important in computational environments in which exciting complexities are routinely erased and weeded out for the sake of efficiency.

Possible Bodies develops alongside an inventory of cases and results in texts, workshops, visual essays, and performances. For this occasion, they will perform a guided tour through several items of the inventory. The tour will be followed by a conversation with Daphne Dragona.

Possible Bodies (Femke Snelting, Jara Rocha) researches how bodies and technologies have been mutually constituted, and interrogates corpo-realities and their orientation through parametric interfaces. It invites the generation of concepts and experimental renderings, wild combinations, and digital and non-digital prototypes for different embodiments.

Possible Bodies has by now inventoried more than one hundred items and cases. For this event, they will offer a performative guided tour through items of interest. Visiting manuals, mathematical concepts, art projects, and micro-CT images, they will wonder about the vividness of so-called plants in the context of various software tools. The tour will be followed by a conversation with Daphne Dragona.

Nepantlas is an online program curated by Daphne Dragona. It focuses on projects that introduce social and technological infrastructures based on relationships of care, respect, and interdependence. Femke Snelting and Jara Rocha are the program’s third guests.

 + info: https://www.akademie-solitude.de/en/event/nepantlas-03/

"Violent Amalgamations": 8ª adición al ROCK REPO,

con motivo de la exposición "¿Cómo continuar?", comisariada por Violeta Janeiro en/para el Centro Cultural de España en Lima (Perú)

+ info sobre el ROCK REPO: http://ddivision.xyz/rockrepo/index.html

+ info sobre "¿Cómo continuar?": https://exposiciones.ccelima.org/Como-continuar 

Colonialisme patriarcal de butxaca i tecnopolítiques del que és possible

La majoria de les nostres transaccions diàries es fan mitjançant dispositius que, com que actuen i es mantenen en el terreny de la quotidianitat i la mundanitat, s’assimilen a entitats neutrals i innòcues. Per aquesta raó és absolutament necessari remarcar que la matriu patriarcocolonial es manté activa en cadascun dels artefactes tecnològics, tècniques, protocols i infraestructures que fan que la vida quotidiana passi d’una determinada manera. El 2017 es va confirmar per primera vegada que els dispositius electrònics eren la indústria més contaminant, per sobre de les indústries de la carn i de l’aviació. El telèfon mòbil és un dels objectes més sofisticats i complexos del planeta: l’iPhxne conté prop d’un terç de tots els elements de la taula periòdica: el configuren uns deu mil components diferents de més de set-cents territoris diversos i són units per tres-cents parells de mans diferents. A això cal sumar-hi un nociu processat físic i quí-mic de materials minerals i plàstics, i la densa i altament contaminant xarxa de desplaçaments marítims de la qual en depèn la comercialització. El cost psicosocial i mediambiental generat per aquest règim de producció del turbocapital hipercomputacional s’externalitza en les persones i, a banda, perpetua el sistema heteropatriarcal i d’explotació Nord-Sud, amb la reproducció sistemàtica d’extraccions, exclusions, perjudicis, cànons, hegemonies i dominacions.

Els llegats de les tecnociències modernes, inherents als dispositius, són altament universalitzants, homogeneïtzants, solucionistes i tòxics. Des de les microoperacions de lectoescriptura intervingudes pels estàndards de l’editor de text fins a la dependència d’una idea autoritària d’internet, la quotidianitat passa d’una determinada manera, i certament no d’una altra. Però, de la mateixa manera que la llengua no s’acomoda al llenguatge pla i rígid de les acadèmies, l’ús de les tecnologies més quotidianes hauria de tenir la capacitat de desestabilitzar els llegats tecnocolonials, sense caure ni en la culpa individualitzant ni en el victimisme immobilitzant que es despenja de la «usuarització» rampant. ¿Quines imaginacions tècniques necessitaran els espais culturals, artístics i educatius per treballar amb les seves eines de manera vernacular, balbucejant, inventiva i transformadora? 

En un sentit pedagògic no es tracta tant de rebutjar la tecnologia que portem a la butxaca, sinó més aviat d’entendre d’on ve i per què és i funciona com ho fa. I, així, començar a discernir, dissenyar i reclamar en col·lectiu altres possibilitats per a aquestes tècniques tan comunes com complexes. Aquesta atenció pot tenir lloc en el pla de la conceptualització, el disseny, la producció, la comercialització, l’ús i la fi de cicle del software i del hardware; i també en els punts en què els dos interactuen i s’afecten. És en aquestes inter-accions on es limita l’espectre dels possibles i es trien quines subjectivitats, quines sensibilitats, quines col-lectivitats i quins ecosistemes es fomenten i quins continuen sotmesos a la reproducció de l’extermini. 

Obrir-los i desobeir els termes i les condicions de l’obcecació dels dispositius és una poderosa assumpció de la matèria i la semiòtica, un inici per poder-los qüestionar i establir les bases per a un desplaçament de les formes culturals/tecnocientífiques més probables (que perpetuen aquesta matriu colonial) cap a l’obertura anticolonial dels possibles. Aquesta obertura dels possibles és una (altra) urgència social i política en el nostre present neoliberal ecocida, racista, feminicida, classista, especista i capacitista, per mencionar només alguns dels problemes de l’anomenada cultura de la innovació totalitària.

 

Joana moll i Jara Rocha, 

#MACBAeducació 2020

 

+ txts -> https://www.macba.cat/edu/quadern-educatiu-cat.pdf